33 PISOS
Va néixer en una casa sense llum.
Un pare que va desaparèixer sense dir adeu.
Una mare que arribava a casa fent olor d'estranys i de perfum,
i que portava la seva ràbia a sobre com si fos un llàtigo.
A la nit, va aprendre a mantenir la porta tancada.
Durant el dia, va aprendre que el silenci era més segur que la paraula.
Els seus germans, que l'haurien d'haver protegit, es van convertir en el motiu per al qual li feia por respirar.
Quan l'hi va dir a la seva mare, els llavis de la dona es van corbar amb incredulitat.
—Si els enyampo, ja me n'ocuparé —va dir.
Però mai no va mirar.
A l'escola, la crueltat no es va aturar.
Veien com caminava, com li quedava la roba, el buit als seus ulls,
i s'hi abraonaven.
Rialles als passadissos.
Llibres tirats a terra de les mans.
Murmuris sobre com n'era, d'estranya.
Va aprendre a desaparèixer a la vista de tothom.
El dolor no marxava mai, així que el va anestesiar.
Pastilles.
Agulles.
Núvols de fum que li enterbolien els pensaments.
No volia rehabilitació.
No volia teràpia.
No volia que la salvessin.
Només volia deixar d'existir.
—Per què m'han portat aquí? —es preguntava a la foscor.
Mai no hi havia resposta.
Quan va fer 20 anys, va reservar un bitllet per a la Xina.
Ningú sabia per què.
Es pensaven que era per aventura.
Era per fugir.
El balcó del pis 33 estava tranquil.
Les llums de la ciutat pampalluguejaven sota seu com mil ulls indiferents.
Va pensar en la seva infantesa, en les mans que li havien fet mal, en les veus que se n'havien burlat, en la mare que mai la va creure.
Llavors, va fer un pas endavant.
